La novel·la de Norman Lebrecht en què es basa La canción de los nombres olvidados està plantejada com una suma de retalls bigger than life que ressegueix els ressons d'una relació trencada per la guerra. La seva adaptació cinematogràfica, presentada al darrer festival de Sant Sebastià, aconsegueix capturar algunes de les seves essències, però acaba resultant massa dispersa.
Aquest és un dels nombrosos casos en què l'estructura d'una novel·la és poc o gens reproduïble en imatges: Lebrecht juga a un relat de nombroses mirades i contextos temporals que, en cinema, es tornen excessivament sintètiques i faltades d'una veritable personalitat. Dit d'una altra manera, la cinta funciona bé com a il·lustració més o menys digna de determinats passatges de la novel·la, però en cap cas aconsegueix plasmar els matisos dels seus personatges. Per tant, el que queda és un drama tan atractiu com desigual sobre dos nens que, en plena Segona Guerra Mundial, conviuen a la mateixa casa. Un d'ells, Dovidl, és un prodigi del violí i desapareix misteriosament just abans d'un concert. Quan l'altre, Martin, es fa gran, creu reconèixer en un jove violinista les tècniques de Dovidl i inicia una recerca del seu germà d'adopció que el porta a recórrer mig món.
Dirigida per François Girard, autor de pel·lícules igualment interessants però fallides com El violín rojo o El coro, La canción de los nombres olvidados destaca per la seva recreació de les èpoques i per un notable repartiment que inclou Clive Owen, Tim Roth, Saul Rubinek, Jonah Hauer-King, Gerran Howell, Stephen Graham, Richard Bremmer i la sempre reivindicable Catherine McCormack.
Consulta la cartellera aquí.
