Basant-se en la seva pròpia novel·la, el guionista i director David Galán Galindo proposa a Orígenes secretos una premissa molt original. Els seus protagonistes són un policia i el propietari d'una botiga de còmics que es veuen obligats a formar equip per atrapar un assassí que mata imitant les portades més famoses dels còmics de superherois. Al principi sembla un psicòpata més, però el policia, que sempre ha tingut molta mania a tot el que té a veure amb herois i dolents d'opereta, s'acaba adonant que el cas està molt connectat amb el seu propi passat. Mentrestant, l'assassí va culminant crims cada cop més sofisticats i truculents. Molt original, dèiem, el punt de partida, que se situa en un singular mig camí entre Seven i El protegido (la influència d'aquesta última ratlla la imitació, en algunes escenes). I si bé és cert que com a homenatge a les vinyetes de superherois té moments impagables, que aconsegueix fer riure i entretenir, i que deu ser una de les pel·lícules més cinèfiles que s'han vist aquest 2020, també ho és que té alguns problemes de ritme, personatges poc o gens creïbles (el de la capitana que interpreta Verónica Echegui, per exemple) i que et passes mig metratge lamentant-te pel que podria ser i no és.

Aquesta producció de Netflix és, en tot cas, molt entretinguda. Se sosté, principalment, en l'enginy dels diàlegs, plens de picades d'ullet a la cultura popular, i també pel contagiós entusiasme amb què explora l'imaginari dels còmics de Marvel i DC. Si t'abstreus del fet que no arriba a esprémer tot el seu potencial expressiu, queda un film simpàtic que fins i tot té la seva emotivitat (la relació entre el nerd i el seu pare, per més que hi ha un determinat gir que sigui un pèl previsible) i està ben resolt tècnicament. Al costat de l'esmentada Echegui, el repartiment compta amb Javier Rey, Brays Efe (atenció al seu canvi de registre), Ernesto Alterio, Carlos Areces, Leonardo Sbaraglia, Álex García i un gran Antonio Resines. El que queda clar és que Orígenes secretos té la suficient solvència formal com per agradar als mercats exteriors i donar peu a una saga: només així s'explica que el final estigui resolt amb muntatge de plans atropellats que semblen més un «previously» que no una conclusió en tota regla.