L'aposta de Woody Allen d'anar deslocalitzant les històries que tradicionalment situava a Nova York i viatjar a diferents llocs del món no és cap ocurrència ni un caprici: és el trist resultat de la controvèrsia i la creixent desafecció que l'acompanyen als Estats Units, i que l'ha obligat a rodar allà on estan disposats a finançar-li els successius projectes. Per aquest motiu, Rifkin's Festival està situada al festival de Sant Sebastià, on sempre s'ha sentit com a casa, i també `per això el metratge està ple de connotacions de Vicky Cristina Barcelona: aquí, com allà, hi ha una certa sàtira sobre la mirada del visitant, un retrat tirant a pintoresc del nadiu i una sèrie d'embolics sentimentals que, a vegades, pequen de prototípics. Però a diferència d'aquella aventura catalana, aquí Allen acaba parlant d'una cosa que eleva el film per damunt de la seva mitjana i que sedueix, sobretot, per la seva franquesa.

Rifkin's Festival és, doncs, un homenatge als mestres, a l'estil de cinema que ha influït Allen al llarg de la seva carrera, i també una reflexió sobre el paper dels mites en la nostra manera de concebre el món. Sí, es nota que en algunes coses el cineasta es repeteix en excés, però el seu homenatge a la cinefília es tan maco (atenció als que fa a Bergman i Fellini, per exemple) que t'acaba guanyant.

El protagonista de la pel·lícula és Mort Rifkin, un home crepuscular i neurític que aterra a la mostra de cinema per acompanyar la seva dona, publicista de la nova pel·lícula d'un gran director francès. No triga a adonar-se que entre ella i el cineasta hi ha alguna cosa més que una simple relació prfessional, i això el porta a reflexionar a fons sobre la seva vida i el seu matrimoni mentre descobreix els encants de la ciutat basca. És així com coneix Jo, una metgessa espanyola que l'ajudarà a mirar les coses d'una altra manera. Allen es passa d'obvi en les diatribes sentimentals, que sovint són presentades de formes vistes mil vegades en el seu cinema, però com passava a Midnight in Paris la funció guanya, i molt, quan embogeix una mica i es dedica a explorar els paral·lelismes entre realitat i ficció.

Un dels aspectes fonamentals de Rifkin's Festival és el seu esplèndid repartiment, encapçalat per Wallace Shawn, Gina Gershon, Elena Anaya, Sergi López (el seu paper, per cert, a estones sembla una paròdia del de Javier Bardem a Vicky Cristina Barcelona), Christoph Waltz, Nathalie Poza, Steve Guttenberg (és xocant retrobar-se'l després de tants anys apartat de la primera línia del cinema), Damian Chapa, Georgina Amorós, Douglas McGrath i un impagable Louis Garrel rient-se de si mateix. La crítica l'ha rebut amb tebiesa, però la veritat és que acaba sent força millor que A Roma con amor, per exemple.