Wonder Woman 1984 va ser una de les primeres superproduccions a patir les incerteses i ajornaments de la primera onada de la pandèmia, i acaba arribant a les pantalles més de mig any després convertida en el focus de totes les mirades: no només és l'única pel·lícula d'un gran estudi que no haurà volgut renunciar al mercat nadalenc, sinó que és la primera que arribarà simultàniament en sales i plataforma (concretament HBO Max, que aquí no arribarà fins l'any vinent). Per tant, la seva estrena pot marcar el futur de la indústria, perquè establirà una primera diagnosi de la viabilitat de les sales i permetrà saber si l'espectador, sobretot el nord-americà, legitima l'streaming per veure aquell tipus de producte que fins fa uns mesos només concebia veure en sales. Més enllà d'això, Wonder Woman 1984 també és clau per saber si la companyia DC, que porta un temps arriscant molt, ha encertat renunciant a un univers expandit com Marvel i si un dels seus personatges més populars sap adaptar-se a uns quants canvis estilístics. A diferència de la seva predecessora, una pel·lícula d'orígens que abraçava un cert classicisme, aquesta s'ambienta als anys 80, apel·la a una versió de la protagonista molt més colorista i eixelebrada, i a més ha d'obrir una sèrie d'horitzons narratius que trencarà amb tot el que hem vist fins ara.

Després de prendre consciència de la seva identitat i determinar el final de la Primera Guerra Mundial, Wonder Woman ha sabut viure sense cridar l'atenció al llarg de les dècades. Però als anys 80, tot canvia. Mentre la societat viu aquest temps amb esperit festiu, es lliure una Guerra Freda en què un empresari, Maxwell Lord, té uns plans particularment sinistres. I com si amb això no en tingués prou, la protagonista descobreix que Steve Trevor és viu (per als lectors dels còmics, per cert, aquest gir no és cap sorpresa) i que una vella coneguda seva, Barbara Minerva, té poders sobrenaturals i es fa dir Cheetah. Així, al llarg de dues hores i mitja, la directora Patty Jenkins aposta per explorar la iconografia més moderna de la protagonista i dotar-la d'unes atmosferes molt diferents a les de la seva predecessora.

La cineasta, que ja ha estat anunciada com a responsable de la futura nova entrega de Star Wars, recupera els grans noms de la primera entrega, Gal Gadot, Chris Pine i Connie Nielsen, i hi afegeix els de Kristen Wiig (singular elecció per a Cheetah, tot i que qualsevol dubte es va esvair ràpidament en veure els tràilers), Pedro Pascal, Gabriella Wilde, Natasha Rothwell i Ravi Patel. També notarem canvis a la seva banda sonora: si a la primera estava firmada per Rupert Gregson-Williams a partir d'un tema principal de Hans Zimmer, aquets últim s'encarrega aquí de tota la música i hi recupera l'estil de les seves primeres contribucions al cinema d'acció.