Hi ha dos noms que estaran associats l'un a l'altre durant força temps, encara que ja volen per si mateixos: els del guionista i director Sam Levinson i l'actriu i cantant Zendaya. Plegats han concebut una de les sèries més celebrades i influents de l'actualitat, Euphoria, on el primer ha demostrat un estil propi que potser a vegades es passa de pretensiós però denota una gran capacitat per retratar la intimitat dels personatges, i la segona s'ha consagrat com a actriu després d'apuntar el seu gran talent en pel·lícules com Spider-man: Homecoming (i la seva esplèndida seqüela) o El gran showman. Ara repeteixen l'experiència a Malcolm & Marie, un film per a Netflix que es va rodar en plena pandèmia amb un equip molt reduït i on ell redunda en alguns dels seus errors (el primer de tots ells, un excés de gravetat a l'hora de parlar d'emocions) i ella brilla més que mai. De fet, Zendaya està tan bé en aquesta pel·lícula de cambra, a estones hereva del cinema de Cassavetes, que el seu company de repartiment, John David Washington, queda completament eclipsat. I això que el protagonista de Infiltrado en el KKKlan i Tenet acostuma a superar amb bona nota qualsevol repte que li posen al davant.

Rodada en blanc i negre i en molts pocs escenaris, Malcolm & Marie és una immersió a la psicologia dels dos personatges del títol. Són un director de cinema i la seva parella, que arriben a casa després de la gran estrena del seu darrer treball i esperen impacients la reacció dels crítics. Una situació que sembla quotidiana però no triga a ensenyar les costures. El que comença com una simple situació casolana va degenerant en una tensa conversa sobre el que no funciona de la relació i d'ells mateixos, primer furgant en el que els separa i després aprofundint en aquells aspectes de les seves respectives personalitats que s'han anat reprimint per no alterar la convivència.

Com a radiografia de personatges funciona raonablement bé, sobretot perquè Levinson sempre ha tret el màxim profit dels diàlegs i també dels silencis, i a més compta amb la indispensable aportació d'una Zendaya en estat de gràcia. Però també és cert que alguns passatges són més insubstancials del que Levinson es pensa, que hi ha un notable desequilibri entre perfils dramàtics (Malcolm està ple de clixés sobre l'ego i la creativitat, com si un director de cinema hagués vingut al món a ser necessàriament imbècil) i que no aconsegueix estar a l'alçada de cap dels seus il·lustres referents. Visualment, això sí, és hipnòtica i no hi ha dubte que és de les pel·lícules que generen molt debat. Zendaya i Washington són també productors del film.