Ja fa més de trenta anys que Eddie Murphy va assolir un dels grans èxits de la seva carrera amb El príncipe de Zamunda, una divertidíssima comèdia de John Landis sobre l'hereu de la corona d'un país africà imaginari (vist en perspectiva, una mica Wakanda, tot ell) que viatja a Queens perquè està cansat de tantes comoditats i vol viure experiències noves. El millor era la seva manera de riure's de determinats tòpics racials, els seus aires de comèdia vodevilesca i, sobretot, l'espectacle transformista que hi feien tant Murphy com el seu company de repartiment, Arsenio Hall. El rey de Zamunda prova de captar l'essència de l'original sense recórrer al simple remake encobert, i per això durant la seva primera meitat busca desesperadament un to i una narrativa pròpies. Però quan una seqüela només funciona quan s'assembla a la seva predecessora, malament rai: si bé la pel·lícula té moments divertits, algun cameo impagable i diàlegs prou punyents, en termes generals és molt irregular, principalment perquè acaba tenint menys gràcia de la que es pensa. Una bona prova són els acudits que volen ser políticament incorrectes. A la primera, la incorrecció no tenia complexos, era bandarra per definició, i en canvi aquí es nota que és forçada, poc brillant i a estones una mica rància de tant òbvia. Però si el que es busca és apel·lar a la nostàlgia, funciona raonablement bé, ja que Murphy sempre és garantia d'entreteniment.

La història comença quan Akeem, que necessita un hereu al tro i fins ara només ha tingut filles, descobreix que té un fill bastard a Amèrica i decideix anar a conèixer-lo perquè sigui el futur Rei de Zamunda. Però el noi no només no té l'educació necessària per afrontar el repte, sinó que cada dia que passa pren consciència que les lleis del país haurien de tornar-se una mica més flexibles, sobretot en el que concerneix en els drets de les dones.

Dirigida per Craig Brewer, amb qui Murphy ja va treballar a la magnífica Yo soy Dolemite, la cinta té bones intencions en tot el que té a veure amb el paper de les filles del protagonista, però la falta de coherència entre l'humor groller i el seu discurs per superar els vells tòpics acaba per convertit el metratge en una permanent autoesmena. Una llàstima, perquè té algun gag bo i Murhy i Hall continuen estant en plena forma. Al seu costat, destaca un extens repartiment que inclou noms com el del veterà James Earl Jones, Shari Headley, Jermaine Fowler, Leslie Jones, John Amos, Wesley Snipes, Vanessa Bell Calloway, KiKi Layne, Luenell, Garcelle Beauvais, Teyana Taylor, Tracy Morgan, Louis Anderson, Rick Ross, Nomzamo Mbatha, Rotimi, Michael Blackson i un Morgan Freeman rient-se molt d'ell mateix.