Actualment beure vi a l´Iran -l´antiga Pèrsia- no solament està prohibit, sinó que pot comportar la pena de mort. Amb una interpretació molt restrictiva de l´islam, els aiatol·là han destruït la història d´un país clau en la història del vi. Així que a les muntanyes dels Zagres, a 1.500 metres, de clima temperat, i que podria produir alguns dels millors vins del món, només s´hi cultiven vinyes per a raïm de taula. A prop hi ha les ruïnes de Persèpolis, antiga ciutat persa on sí es bevia vi.

Una llegenda persa diu que l´any 4000 abans de Crist, un ocell que solcava el cel va deixar caure unes llavors als peus del rei i semi-déu Djemxid, qui va ordenar plantar-les en els jardins reials. Amb el temps, d´aquestes llavors en van començar a créixer unes plantes que van donar abundants fruits (raïm), els quals van ser recol·lectats i guardats en el dipòsit reial. Estant allà dins, el raïm va desencadenar la seva fermentació natural.Quan el rei va tastar el suc de raïm, li va semblar tan amarg que el va declarar com a verí i la intensa olor que emanava del dipòsit del castell també va desencadenar els rumors en l´Imperi, i es deia que el Rei guardava verí.

Quan l´esposa favorita del rei, com a conseqüència de la seva gelosia cap a una altra dona, va buscar verí per suïcidar-se, va arribar fins al lloc on fermentava el suc de raïm. Pensant que era una poció, la va beure amb la intenció de matar-se. Moments després, va ser trobada dansant i cantant alegrement, sota els efectes divins del vi. El rei va batejar aquesta beguda amb el nom de «Darou é Shah», que significa «el remei del Rei», i va compartir aquest descobriment amb la seva cort i finalment amb la totalitat del seu regne. Hi ha qui afirma que de la deformació d´aquella paraula deriva el nom de Shiraz, o Sirah, varietat procedent de l´antiga regió de Pèrsia. Els perses afirmaven que allí va néixer el vi.

Una bonica llegenda, però és important ressaltar que, segons els historiadors, és cert que el vi es va originar a Mesopotàmia. Els perses no només usaven el vi com a medicina, sinó que també l´oferien als déus i pagaven els salaris dels treballadors. A més, segons explica Heròdot, «després de ben beguts, solen deliberar sobre els negocis de major importància» i també que acostumen «a examinar quan han begut bé, allò sobre el que han deliberat en estat de sobrietat». També van ser els primers en el difícil art del cupatge o mescla de vins. Els grecs, per cert, van adoptar aquesta cultura del vi, i la van convertir en filosofia -El Banquet de Plató i altres filòsofs-.

A la Pèrsia del segle XI, trobem a Omar Kayyam, poeta, filòsof, matemàtic i astrònom, que en el seu cèlebre Rubaiyat, canta simultàniament el vi i els plaers de la vida. El vi permet un alliberament transitori de la consciència i per això afavoreix l´aprofitament ple del present: «Per què vens el teu vi, mercader? / ¿Què poden donar-te a canvi del teu vi? Diners? Poder? / ¿Doncs no ets l´amo del món quan tens a la mà una copa? / Riquesa? Hi ha algú més ric que tu, que en la teva copa tens or, robins, perles i somnis? / Amor? No sents cremar la sang en les teves venes quan la copa fa un petó als teus llavis? / No són els petons del vi tan dolços com els més ardorosos de la hurí? Doncs si tot ho tens en el vi, digues-me mercader, per què ho vens?...» (Omar Khayyam, Rubaiyat).

La vida del poeta Omar Khayyam ha estat recreada per Amin Maalouf en la seva novel·la històrica Samarcanda. La gran paradoxa és que un país que ha donat els poetes bàquics més grans de la història, per mor d´una religió vinòfoba, ara això s´hagi d´amagar.

També perses són les sofisticades pintures en miniatura amb temes escollits principalment de poetes com Hafez o Khaiyam.

Pel que fa a la geografia del vi, la principal zona productora històricament ha estat a les rodalies de la ciutat de Shiraz. Ja al segle IX, gaudia de la reputació de produir els millors vins de l´Orient Mitjà.