Notícies | Gastronomía

L'embotit més curiós

La botifarra dolça està feta de carn de porc picada, sucre i llimona, i en coure-la queda caramel·litzada, la qual cosa la converteix en un producte molt singular, que entusiasmava, per exemple, Salvador Dalí
24-10-2018 11:08
3 vots
Botifarres dolces, en una parada de la fira que Salitja dedica cada any a aquest producte ANIOL RESCLOSA

Botifarres dolces, en una parada de la fira que Salitja dedica cada any a aquest producte ANIOL RESCLOSA

La botifarra dolça és feta de carn de porc picada, sucre i llimona. Això, ajudat pel fet que en coure-la queda caramel·litzada, en fa, sens dubte, l'embotit més curiós del món. En altres cultures hi ha embotits amb un punt de dolç, així trobem morcillas dolces a Sòria i les Canàries i morcelas a Galícia. Igualment, a Còrsega, França, etc., hi ha boudins (botifarrons) que poden tenir fruits secs i, per tant, un punt de dolç. Però en tots aquests casos és un dolç limitat, que fa que mai ningú no hagi menjat aquests embotits com unes postres. La botifarra dolça, en canvi, sempre ha estat percebuda com unes postres, menjada si més no com a darrer plat. Tallada a rodelles, també es pot menjar com entrant, damunt una llesqueta de pa o una torradeta.

Només es troba a la regió de Girona. La ciutat de Girona n'és l'epicentre, i no pas l'Empordà, com creuen a Barcelona -on l'embotit encara no hi ha arribat, per cert-. Tot i que si consulteu el portal Gastroteca de la Generalitat de Catalunya, hi trobareu, com en la pràctica totalitat de les seves entrades, un cúmul d'errors impresentable. De primer es diu que és només de l'Empordà, en realitat es fa també a la Selva, el Pla de l'Estany, el Gironès i part de la Garrotxa. També diu que pot incloure canyella -en Llorenç Torrado, poc informat, també ho deia-, cosa que no s'ha vist mai. També diu que es fa a la brasa, cosa que no s'ha vist mai de la vida, ja que, justament, la gràcia d'aquest embotit és el sucre que deixa anar, que es converteix en un deliciós caramel on s'hi posen llesquetes de pa o poma, que queden també caramel·litzats. Si la voleu menjar a la brasa aneu al restaurant La Fortalesa, de Sant Julià de Ramis, que porta en Jordi Cruz -amb un menú excel·lent- i veureu que no té cap gràcia, les ha perdut totes.

Es cuina amb aigua i greix, al final s'hi posen llesquetes de pa, que queden caramel·litzades... Això d'afegir-hi garnatxa, llimona, pela de llimona, etc, és més aviat una pràctica dels cuiners. Hi ha qui, fins i tot, la cuina amb garnatxa i mantega. Una àvia de l'Empordà va idear afegir-hi poma, recepta recollida per primer cop per un servidor a La cuina gironina. També es pot fer amb pèsols (antiga recepta gironina) i actualment també se'n fan canapés i fins salsitxes, així com xai farcit i altres plats.

Sorprèn gent d'altres llocs, per l'aspecte (és molt brillant i sembla una botifarra crua picant) i pel gust; produeix un «xoc palatal». Es l'embotit més estrany, extravagant i «surrealista» que existeix. No és estrany que a Dalí li encantés i «obligués» a menjar-ne als seus amics de Madrid mentre feia el Teatre-Museu, cosa que els espantava (al restaurant Ca la Teta de Figueres), tal com explico al llibre Dalicatessen. A taula amb Salvador Dalí.

Ha estat objecte de campionats: en ocasió de l'Any Dalí a Figueres es va fer la botifarra dolça més llarga del món. Però sens dubte la manifestació més lluïda i completa que se li dedica és la Fira de la botifarra dolça de Salitja.

La barreja de dolç i salat és un gust d'origen romà i medieval, i es troba en altres cultures -Xina, etc.-, però és molt característica de la cuina dels Països Catalans, sigui a Catalunya o a Mallorca (a l'illa, per exemple, es fa sobrassada cuinada amb mel o sucre o coca amb albercocs en almívar i sobrassada).

N'hi ha versions en forma de fuet i fins llonganissa, que es mengen amb pa -i que de petits ens agradaven tant; a casa, a pagès, era una de les especialitats preferides- per berenar, i versions modernes amb fruits secs.

La botifarra dolça, literàriament és descrita per primer cop per Ferran Agulló (anys 30) i també en parla Josep Pla, que li atribueix un origen monacal -tot i que no n'hi ha proves-.

L'antropòleg «oficial» de Catalunya, lligat a instancies oficials de la Generalitat (Institut de la Mediterrània, Gastroteca, etc.), va fer un estudi sobre el fet de que la botifarra dolça fos exclusiva de l'Empordà (hipòtesi totalment falsa, d'entrada), i, per acabar-ho d'adobar, arribant al surrealisme total, establia que la botifarra dolça de Figueres és més dolça que la de la resta de la comarca! També diu que té canyella, cosa que no he vist mai! La Generalitat, a través del Consell Comarcal del Baix Empordà, li va atorgar una Denominació Comarcal. Afortunadament, aquestes denominacions ara no tenen cap validesa. En canvi, caldria treballar per aconseguir una IGP o Indicació Geogràfica Protegida de la Comunitat Europea que, donada la seva especificitat, sens dubte obtindria. A veure si algú dels qui pertoca (cansaladers i gremis, Generalitat....) s'hi posa a treballar. Com a mínim ja forma part dels productes Girona Excel.lent.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Llibre de receptes

Cerca les teves receptes escrivint aquí el nom del plat o algun dels seus ingredients...