Als valencians i als belgues els agraden molt les anguiles. En canvi, a Catalunya, si n'exceptuem les comarques de l'Ebre, pràcticament s'ha perdut el costum de menjar-ne, i molta gent se les mira amb recel. En canvi, a la Catalunya Nord encara es fa el suquet o bullinada d'anguiles.

L'anguila és un dels peixos més curiosos; gastronòmicament molt remarcable, genera, no obstant, tant detractors com defensors apassionats. En són culpables el seu aspecte -cos allargat similar al d'una serp- i el fet de tractar-se d'un peix de riu (que, no obstant, necessita el mar); és capaç, fins i tot, de moure's reptant, un cert temps per terra.

Té una carn greixosa, similar a la del peix blau, cosa a tenir en compte en la seva preparació. L'anguila ofereix una apassionant biografia. Viu als rius i a les seves desembocadures, però quan són adultes emigren cap al mar dels Sargassos, situat entre les Bermudes i les Bahames, al Carib, zona on es reprodueixen i finalment hi moren. Les cries triguen uns tres anys a retornar als rius europeus, portats pels corrents marins. D'aquesta manera, l'anguila és un peix que el retrobem arreu, de nord a sud, i que, per tant, forma part de les més diverses cuines. Pot habitar per sobre els 100 metres a nivell del mar, a condició que pugui estar en un rierol , riu o estany que porti cap al mar. Les seves mides més corrents són de 40 a 90 centímetres, però hi ha exemplars de 2 metres. A les zones anguileres (com l'Ebre o l'Albufera de València), segons la grandària i altres característiques en distingeixen diverses varietats.

Al nostre país l'anguila es troba des dels petits rius de l'Alt Empordà (i, antigament, als recs de la Selva i la major part de comarques) fins al delta de l'Ebre, on hi és abundant, així com a l'Albufera de València. O a la de Sa Pobla, a Mallorca.

Aquestes darreres zones són les que ens proporcionen les més famoses receptes. Especialment l'allipebre del País Valencià, que encara avui és típic menjar al Palmar, prop de la ciutat de València. Al Baix Ebre tenim la curiosa anguila xapada o xapadillo, és a dir una anguila partida i assecada. Es pot guisar amb ceba, tomàquet, samfaina, patates i també l'allipebre que hi van portar els valencians. A Mallorca hi ha la famosa espinagada, una mena de panada o empanada d'anguiles, que és típica de Sa Pobla. També es fuma, resultant un producte exquisit. Aquest procediment s'empra a Alemanya i altres països nòrdics, però també a les terres de l'Ebre.

L'anguila es presenta regida, al forn, en suquet, amb arròs, en forma de panada, en allipebre... A França es guisa amb vi blanc (à la bonne femmme), als Països Baixos se'n fa una sopa, a Noruega es menja en smörbrod (canapès), així com a la resta de països escandinaus, a Polònia, a Txèquia, a Anglaterra, on es fa amb gelatina, (jelled). També és apreciada al Japó, a la Xina i a Corea. És molt pressent en certs plats de la cuina internacional de Xina (on es fa al vapor) a Holanda, on es fa al verd, amb una salsa d' herbes, etc.