El nostre amor com una flor va néixer sota les pedres

Sílvia Caballol, psicòloga que ha esdevingut mediàtica pel fet d’haver-se casat recentment per l’Església, amb el bisbe de Solsona, Xavier Novell, amb el permís del Papa Francesc, ha concedit una entrevista al programa de TV3 Col·lapse, on va deixar una preciosa i tendra frase: «El nostre amor va néixer com una flor entre les pedres, contra tot pronòstic, contra tota probabilitat, com aquelles flors que sorgeixen entre les roques i et preguntes...com pot ser?».

Aquesta suggeridora imatge, de la flor nascuda entre pedres, em serveix com a metàfora, per parlar de diferents pensaments i accions que com les flors, han sorgit en el món pedregós que ens toca viure.

Tant en la vida personal de tots i cadascun dels humans, com de les diferents civilitzacions que han nascut, crescut i mort, enmig de les pedres configurades per les gelosies, les enveges, els afanys del poder, de posseir béns i diners, del control i domini social que deriven, massa vegades, en odis, rancors, violències i fatalment en guerres que ofeguen la dignitat humana i la possibilitat d’un viure feliç.

Tanmateix, si en l’àmbit individual pot sorgir la flor de l’amor, també en l’àmbit de civilitzacions han sorgit, enmig de trifulgues, batalles i misèries, flors en forma de moviments culturals que han donat sentit a la vida de cada persona, obrint-les al coneixement, a la voluntat, a la mateixa llibertat i creativitat congènita per fer i desfer, amb sobirania, la seva vida.

Pico Della Mirandola (1463-1494), humanista i pensador italià, en la seva «Pregària sobre la dignitat de l’home»: «Podràs degenerar els inferiors, amb els bruts; podràs realçar-te alhora de les coses divines, per la teva mateixa decisió», aquest pensament humanista va sembrar la llavor del moviment intel·lectual que va reeixir en el Renaixement del segle XV, sustentat en els valors de la dignitat humana, la raó, el lliure albir, revigoritzant els textos clàssics de la cultura grecollatina, amb l’objectiu de posar l’ésser humà al centre de l’univers.

L’humanisme ha estat la llavor d’una cadena humanista que de baula en baula, arribaria al segle XVIII, amb les revolucions americana i francesa amb les seves declaracions de drets de l’home i del ciutadà i ens transitaria pel liberalisme fins a la consolidació internacional dels drets humans en la segona meitat del segle XX, al si de l’Organització de les Nacions Unides.

Tanmateix, no són poques les situacions que vivim de fronteres, murs, naufragis, ofegaments, centres d’internament i per damunt de tot les inexplicables, persistents i cruels guerres, que ens fan dir, amb tota la raó, «no hi ha dret», «els drets humans son paper mullat», que fa bo el crit llunyà nihilista de Nietzsche: «Els drets humans han mort»

És realment així? Crec que no! Posaré dos exemples, ben actuals.

Aquest passat mes d’abril, he rebut el darrer número de la revista RE (realisme existencial) dedicat al Nou Humanisme. M’ha entusiasmat! A través de diferents professionals (filòsofs, teòlegs, psicòlegs, educadors, poetes, metges, etc.) desgranen les característiques que tot humanista ha de fer per humanitzar l’ésser humà del segle XXI. (He trobat a faltar el relat i acció humanista, que fan dins l’empresa molt dirigents)

També m’ha sorprès amb goig el Papa Francesc, en la seva darrera Carta Magna: «Dignitas Infinita»: Desigualtats, pobresa, marginació, exclusions, abusos sexuals i de tota mena, dret a la vida, a la casa comuna, totes les vexacions i menys teniments que denigren la dignitat de la persona, són evidenciats, denunciats i exhorta a foragitar tota xacra d’indignitat.

O sigui que avui, com ahir, continua l’afany humanista, enmig d’una societat pedregosa a causa de les limitacions de la llibertat, del control ideològic de les masses, de la societat sotmesa al consum, a l’imperi tecnològic, a la globalització que ofega identitats, a la manca de rigor periodístic, a l’explotació econòmica, a l’armamentisme, causa de tantes guerres, a la submissió al déu diner i tantes altres servituds que ens retornen, camuflades d’aparents llibertats, als temps dels serfs i de l’esclavatge.

Avui, com ahir, hem de continuar lluitant per la permanent dignitat de tots els éssers humans amb una visió intercultural i cosmopolita.

He començat parlant de» flors nascudes entre pedres» i vull acabar amb la poesia cantada per Lluís Llach, «cal que neixin flors a cada instant».... les flors, sorgides de l’humanisme i els drets humans -afegeixo-.