Desaparèixer sense causa aparent esdevé una tragèdia per a qualsevol família, un xoc emocional amb conseqüències indelebles. Una realitat poc coneguda malgrat que a Catalunya es denuncien una mitjana de 370 desaparicions cada mes. El programa Sense ficció (22.00 h, TV3) dona veu aquesta nit a familiars de persones desaparegudes amb l'estrena de Temps d'espera. El documental de Montserrat Besses s'endinsa en la foscor d'aquestes famílies que segueixen sense saber on és aquell ésser estimat que un dia va desaparèixer sense deixar cap rastre.

El temps, per moltes famílies, s'atura en el moment de la desaparició de la persona estimada. I amb ella desapareixen projectes de vida, il·lusions. Res no torna a ser com abans. Una desaparició és sempre, per definició, traumàtica. Però el temps és clau a partir del minut que es constata que la persona no torna a casa o no va a la cita prevista: com més hores passen, menys possibilitats de trobar-la amb vida, sigui quina sigui la causa de la desaparició.

El documental dona veu a les famílies de persones desaparegudes: experiències diferents, viscudes de manera diferent en diferents èpoques. I, malgrat tot, hi ha punts en comú. Que el fill desaparegui a l'estranger, que la mare desaparegui en un poble no gaire gran, que el sogre desaparegui a la muntanya, que la filla adolescent desaparegui a prop de casa... Totes les famílies carreguen un dolor intens i comparteixen reivindicacions i lluites.

Temps d'espera aborda també un problema que va lligat a les desaparicions: el dels cadàvers sense identificar. Es calcula que en aquests moments n'hi pot haver a Espanya més de 4.000. Creuar la informació entre persones desaparegudes i cadàvers que encara no tenen nom és essencial per a la tranquil·litat d'unes famílies que no troben descans. Existeixen bases de dades centralitzades a les quals tots els cossos de seguretat tenen accés, però per alguns responsables encara és necessari fer moltes més coses.

El 2018 es va tancar amb prop de 30.000 desaparicions a tot l'Estat. Davant d'aquestes xifres i de les conseqüències socials i psicològiques que generen, moltes veus demanen que aquest tema sigui tractat de manera integral, com un tema d'estat. Hi ha declaracions parlamentàries, bones intencions i bones paraules. Però les famílies saben que cal lluitar perquè no tot quedi en símbols.