La coneguda com a «Trilogia del Baztán» de Dolores Redondo ha donat peu a tres pel·lícules dirigides per Fernando González Molina i protagonitzades per Marta Etura que vindrien a ser un compendi sobre els problemes de voler adaptar un text amb fidelitat i descuidant les necessitats de la narrativa cinematogràfica. El primer que s'ha de dir és que els llibres, centrats en la recerca d'un assassí ritual que té més connexions de les que aparenta amb el passat de la policia que ho investiga, funcionen molt bé perquè Redondo sap crear unes atmosferes tèrboles i molt embolcallants: la seva conjugació de paisatges místics, famílies plenes de secrets i apel·lacions als horrors del folklore patri és sempre molt funcional, encara que en el fons no inventi res. A les pel·lícules, el millor que s'hi fa és justament la captació d'aquestes atmosferes, que sumades a la interpretació de Marta Etura aconsegueixen atraure l'atenció de l'incondicional del gènere.

Això passava, sobretot, a El guardián invisible, perquè a Legado en los huesos ja perdia molta pistonada per aquesta obsessió per preservar estructura i passatges sencers de la novel·la. A Ofrenda a la tormenta toca fons. Ja no només perquè la literalitat va en detriment del ritme narratiu, sinó perquè les trames més «íntimes» punxen d'una manera fins i tot còmica. Quan es manté en la intriga i en les aventures de la protagonista per trobar el culpable de la conspiració ancestral que li ha destruït la vida, s'aguanta amb uns mínims de dignitat; però quan s'endinsa en els vincles emocionals dels personatges arriba a ruboritzar de tan òbvia i pueril. Una bona prova és el seu final, on quan descobrim la identitat d'un dels principals responsables de la cosa (anunciat amb neons durant tot el metratge, per cert) els diàlegs fan vergonya aliena de tan explicatius.

Queda, això sí, la bona feina d'Etura, que fa molt creïble un personatge que sovint tira massa de clixés, i per secundaris com Francesc Orella, Susi Sánchez, Elvira Mínguez, Paco Tous, Carlos Librado o Pedro Casablanc. També mereix una menció a part la banda sonora de Fernando Velázquez, que sovint és qui arregla la falta d'idees del director per crear un suspens que vagi més enllà del cop d'efecte.