Els anys 70, a Califòrnia, es van començar a produir una sèrie d'assalts a cases de barris residencials. L'atacant se servia sempre del mateix mètode: estudiava minuciosament els hàbits de qui hi vivia, entrava de nit i violava la dona. Si aquesta vivia acompanyada, obligava el marit a mirar, lligat i emmordassat. Menjava, bevia i marxava, com si fos una rutina, sense deixar pistes. Va continuar fent-ho, i al cap d'un temps també va començar a matar. De nou, no deixava pistes i de nou, els seus actes no semblaven obeir a cap patró més enllà de les ganes de fer-ho. A mitjans dels 80, l'assassí deixa d'actuar i desapareix. Dues dècades després, una periodista especialitzada en successos, Michelle McNamara, s'obsessiona amb el cas i es dedica a recopilar totes les pistes possibles parlant amb les víctimes, mentre es posa en contacte amb d'altres detectius aficionats que tenien molt interès a resoldre el cas. El resultat són infinitat de dades i documents que, quan permeten fer unes primeres hipòtesis, han de cristal·litzar en un llibre. Però durant l'escriptura del mateix, el 2016, McNamara mor per sobredosi accidental de medicaments. Els seus amics i el seu marit, l'actor Patton Oswalt, es conjuren per acabar-lo i aconseguir que la investigació surti a la llum. El asesino sin rostro, editat a casa nostra per RBA, permet que el cas es reobri i es pugui identificar l'assassí i violador.

El asesino sin rostro, ara una sèrie documental d'HBO que ha anat estrenant un episodi per setmana fins dilluns passat, recull tot això i molt més. És, per descomptat, la reconstrucció del cas a partir de l'exhaustiva feina de McNamara, una denúncia de fins a quin punt el sistema judicial estat frívol i indolent amb les violacions («en aquella època, una violació no s'investigava com ara», diu un policia retirat) i també un necessari acte de justícia per a les víctimes, que parlen sense embuts de la seva experiència i protagonitzen alguns dels moments més emotius mai vistos en un True Crime.

La sèrie colpeix perquè no es limita a explorar la morbositat del cas ni a recrear-se en la metodologia del psicòpata, sinó que és una reflexió a fons del mateix gènere a partir de l'anàlisi de les devastadores conseqüències d'uns fets. I també és un sentit homenatge a McNamara, dona tenaç en la recerca de la veritat que té en Oswalt (i la seva mirada, estremidora en els darrers passatges) el gran valedor del seu llegat.

És d'agrair que en un gènere tan propens al cop d'efecte apareguin propostes que, com aquesta, vulguin mostrar la cara més humana dels successos. Això no vol dir que no sigui una sèrie immersiva i altament addictiva que treu el detectiu que portes dins i que demostra, sobretot en el seu darrer i magistral episodi, que posar cara i nom al monstre és fonamental per poder derrotar-lo.