Gràcies a pel·lícules com Que Dios nos perdone, Madre i El reino (que va arrasar a les gales de premis de fa dos anys), Rodrigo Sorogoyen s'ha consolidat com una de les veus més personals del cinema espanyol dels darrers temps. El seu estil és tan propi i tan sòlid que aconseguia que fins i tot la seva aportació per a una sèrie tan irregular com En casa despuntés molt per sobre de la resta d'episodis. Ara torna a treballar per a les plataformes amb Antidisturbios, una producció de Movistar que, en la línia de l'esplèndida La unidad, vol donar una nova perspectiva al thriller centrat en el dia a dia d'un cos policial. I si bé el resultat està cridat a despertar controvèrsies (perquè sovint s'endinsa en terrenys pantanosos tant per qui defensi la tasca policial com per qui la rebutgi), el cert és que es tracta d'un relat molt ben trenat sobre la llei, la consciència i els clarobscurs de la justícia. Tot això no ho ha inventat el cineasta, però a casa nostra no és tan habitual trobar sèries que posin el focus sobre els aspectes més tèrbols dels suposats herois de la funció.

La sèrie no es conforma amb ser una simple recreació de la feina policial, sinó que vol reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes en contextos socials on segurament mai seria la resposta més adequada. Sorogoyen encerta en el punt de partida, en què mostra els protagonistes actuant en un desnonament. La cosa es torça i un home hi acaba perdent la vida. El departament d'afers interns obre una investigació per aclarir els fets, però en realitat els seus objectius van molt més enllà: ja fa temps que aquesta unitat s'està resseguint amb lupa perquè no és la primera vegada que els seus mètodes acaben amb una desgràcia. A partir d'aquí, els seus sis protagonistes es veuen abocats a haver d'emmirallar-se a les devastadores conseqüències dels seus actes i a constatar que, malgrat que sobre el terreny sempre van a la una, en privat tenen més diferències de les que voldrien assumir.

Antidisturbios, formada per sis episodis d'una hora de durada, està rodada com els anteriors treballs de Sorogoyen, amb un estil nerviós de càmera en mà que busca (i troba) una sensació de realisme realment addictiva. Se li pot retreure que en alguns moments sembli que no s'atreveixi a anar més enllà d'alguns enunciats crítics, però igualment és una sèrie de pols inapel·lable que prova de fer coses mai vistes en un producte de gènere d'aquestes característiques. El magnífic repartiment de la sèrie està format per Vicky Luengo, Raúl Arévalo, Álex García, Roberto Álamo, Hovik Keuchkerian, Raúl Prieto, Patrick Criado, Tomás del Estal, David Lorente i la catalana Mónica López.