Dilema, la sèrie de Netflix que protagonitza Renée Zellweger (durant setmanes, la seva imatge és l'únic que havia transcendit de la sèrie, com si l'argument fos realment el de menys), s'ha venut com «una antologia basada en relats morals, sobre com una simple decisió pot canviar la trajectòria d'una vida». Tot molt emfàtic i molt retòric, però la cosa és que la sèrie apel·la al pitjor de la soap opera de tota la vida.

El primer que convé saber de Dilema és que es tracta d'una creació de Mike Kelley, l'home que a Revenge es va limitar a sofisticar una mica el serial de sobretaula i vendre'l com un thriller de venjances familiars. Aquella sèrie era indiscutiblement efectiva en nombrosos fronts, però no te la podies prendre seriosament de cap de les maneres. De fet, és el mateix problema de Dilema, només que allò que a Revenge era divertit de tan tronat, a la sèrie de Netflix es torna insostenible perquè els seus responsables es comporten com si fos la història més gran mai explicada. No hi ha rastre d'ironia, ni de sentit de la distensió. Tot és molt seriós, molt fort, molt hemorroïdal, però està molt mal narrat i filmat, perquè ho refien tot a uns recursos dramàtics instal·lats a la televisió des de fa més de mig segle. I el seu rotllo moral, que al final es tradueix en «moralista», acaba essent irrisori de tan obvi: és el que té enfrontar personatges tan esquemàtics a decisions tan transcendents.

Formada per deu episodis d'una hora (es fa eterna, per cert), Dilema ens presenta una parella de noucasats que tenen un seriós problema econòmic i això els porta a acceptar l'estranya oferta d'una femme fatale (Zellweger). No entrarem en més detalls, però sí que es pot dir que la cosa té un aire a Una proposición indecente, però sense la morbositat. Ratllant la inversemblança a gairebé totes les escenes, la sèrie es dedica a mostrar-nos les devastadores conseqüències de la decisió dels protagonistes, mentre intenta desesperadament mantenir una atmosfera de tensió que massa sovint cau en la comèdia involuntària.

Un dels seus principals handicaps és la mateixa Zellweger, que sobreactua fins a extrems irritants, però tampoc no hi ajuda la falta d'originalitat del guió ni l'escàs talent de secundaris com Blake Jenner, Dave Annable, Keith Powers, Samantha Marie Ware, Daniella Pineda o Juan Castano. Només Jane Levy, l'esplèndida protagonista de Posesión infernal i No respires, aconsegueix atorgar uns mínims de credibilitat al seu personatge.