Quan es va saber que After Life tindria segona temporada, hi va haver veus que en van qüestionar la necessitat, perquè al capdavall la història es tancava de manera molt lògica i hi havia el perill de la redundància. Però Gervais ha sabut mantenir els trets característics de la sèrie sense renunciar a la seva evolució dramàtica. La segona temporada continua apostant per mirar-se el dol amb una barreja de somriures i llàgrimes, només que aquesta vegada a guanyar aquestes últimes: al final, no és el mateix reflexionar sobre la pèrdua que parlar de la persistència de les seves conseqüències, i Gervais és fidel en tot moment a aquest principi.
La sèrie, doncs, es torna un exercici d'introspecció cap a ella mateixa. Què passa quan constates que totes aquelles coses que t'haurien d'ajudar a superar un dol es revelen com a ineficaces? Aquesta és la pregunta que plana sobre sis episodis que sí, inclouen moments d'humor molt propi de Gervais (tot el que té a veure amb l'obra de teatre amateur i els seus protagonistes), però sobretot està interessada a mostrar en quins moments la vida t'ajuda a aprendre que l'empatia és l'únic antídot real contra la desolació. Hi ha una escena amb una àvia i una abraçada que és el perfecte resum de tot això. Veurem si hi ha tercera temporada, però de moment After Life ha aconseguit consolidar la seva grandesa, també en temps de confinament.
