Com era previsible, el final de Joc de Trons ha batut rècords (gairebé 20 milions d'espectadors només als Estats Units) i ha dividit el món entre les persones a qui ha agradat i les que el detesten. I el que també era previsible era que immediatament després de la seva emissió simultània, que aquí comportava veure'l de matinada, començaria el ball per fer i evitar espòilers. I començaria a ser hora de fer una reflexió seriosa sobre el tema.

El concepte d'espòiler es va començar a popularitzar durant l'emissió de Lost. Aquella sèrie, que la gent veia molt abans de la proliferació de plataformes i amb internet normalitzat com a sistema d'accés al producte, va assolir tal categoria d'esdeveniment que qualsevol revelació a deshora desencadenava una tempesta d'ira i frustració. Va ser així com l'espectador modern va prendre més consciència que mai de la necessitat de no saber una cosa abans de mirar-la, sobretot perquè la ficció, en aquest cas, depenia dels girs narratius i l'explicació d'enigmes.

A partir de Lost, el concepte ha anat arrelant i ha obert nombrosos debats quan el producte ha sabut reproduir aquella mateixa sensació. Joc de Trons ha estat exactament això, i és per aquest motiu que la sèrie, hagi agradat o no el seu final, figurarà al nostre imaginari col·lectiu. La creixent implantació de les sèries com a fenomen cultural ha anat acompanyada de la conversió de les xarxes socials en l'àgora de tots els debats. I aquí el problema que va emergir amb Lost s'ha enquistat definitivament.

Cap a les 4.30 hores de la matinada, als pocs minuts d'acabar la reproducció simultània de l'episodi, a Twitter i fins i tot Instagram ja hi havia revelacions en forma de piulada, captura de pantalla o brometa suposadament ocurrent. Quina necessitat hi ha de revelar les claus d'un episodi amb tanta celeritat? Per què hi ha persones que no poden reprimir aquestes ganes tan absurdes de privar la resta del necessari efecte sorpresa? Per horari, cap d'aquestes revelacions podia tenir una resposta que no fos reactiva o emprenyada, per tant aquest espòiler no tenia altra funció que la de torpedinar les percepcions alienes.

Hi ha la solució de no entrar a xarxes i ja està, que és el més assenyat, però resulta lamentable veure com hi ha gent que no entén la voluntat de mantenir el secretisme al voltant d'una ficció que s'ha alimentat justament de les expectatives. I pel que fa als mitjans, si bé n'hi va haver que van saber tractar-ho des del respecte escrupolós a l'audiència i van avisar dels espòilers amb prou marge, d'altres van parlar del final sense cap mena de sentit de la contenció o la prevenció. No és tan difícil ser respectuós amb creadors i espectadors.