Dins l’allau d’estrenes setmanals a les plataformes, hi ha sèries que corren el risc de passar desapercebudes i en canvi fan uns lloables esforços per reinventar el seu gènere. És el cas de Kingdom, una magnífica producció coreana de Netflix que aconsegueix renovar un estil de relat molt encasellat: el de zombis.

El pilot d’aquesta sèrie de sis episodis és prou significatiu de la seva singularitat, i també de les seves intencions. Ens traslladem a una societat feudal on el Rei ha agafat una estranya malaltia, fins al punt que es posa en dubte si és viu o no, mentre el seu fill lluita per ser reconegut com a hereu del tro després que la seva jove madrastra ha aconseguit expulsar-lo de palau. Cansat de no tenir notícies fiables del seu pare, el noi intenta infiltrar-se a la seva antiga llar, i descobreix que el seu progenitor s’ha convertit en el més semblant a un monstre assedegat de sang. En paral·lel, descobrim que les viles veïnes afronten el contagi d’un virus que transforma els afectats en bèsties similars. A partir d’aquí, s’obre la caixa dels trons. Kingdom, sense abandonar mai els seus aires d’intriga palatina, va derivant cap al relat de zombis que no fa concessions a l’espectador. És molt violent, obscur i té un ritme endimoniat, i aconsegueix transmetre la sensació que els protagonistes no aconseguiran sortir-ne airosos.

En temps de sèries dilatadíssimes (a Netflix en particular és una tendència massa generalitzada, fins i tot als seus títols més funcionals) i de relats canònics que es limiten a satisfer la demanda, Kingdom aconsegueix tenir la mesura exacta per explicar una història que respecta la mística del seu gènere al mateix temps que es converteix en la seva necessària evolució. El millor resum seria que, en lloc de ser una sèrie «de» zombis, és una «amb» zombis, fent que la dramatúrgia funcioni perfectament més enllà de la seva dependència d’allò fantàstic. És, igualment, un exercici de terror inapel·lable tant per les seves atmosferes com per l’extraordinària solvència dels seus efectes visuals. I mentre la mires no pots deixar de preguntar-te com pot ser que en sis episodis s’expliquin més coses (i millor explicades) que en nou temporades de The walking dead.