Notícies | Series

La sèrie constant

El desè aniversari del final de «Lost» ha reobert el debat sobre el seu final, però també ha posat de manifest que és la clau del que ha vingut després
29-05-2020 21:06
1 vot
La sèrie constant

La sèrie constant

Una bona prova que una sèrie preserva tot el seu poder de suggestió és que cada cop que pronuncies el seu títol reobres les seves controvèrsies. És el que passa amb Lost, que ara que s'ha celebrat el desè aniversari del seu final tothom s'ha posat a debatre sobre la seva conclusió va estar o no a l'altura. Els bàndols continuen enquistats en les seves posicions. Hi ha qui el veu una aposta valenta pel que va tenir de creativa (no deixen de ser dos finals: un de «narratiu», que tanca els arcs dramàtics oberts des del primer episodi, i una mena d'al·legoria formal que homenatja els protagonistes d ela història i, de retruc, els seus incondicionals) i qui l'acusa de ser una improvisació per provar d'arreglar el que ja era un despropòsit. En tot cas, ha quedat clar que la influència de la sèrie és manté intacta, en gran mesura perquè el que ningú discuteix és que ho va canviar tot. La ficció televisiva, sí, però sobretot la manera de mirar-la.

 Un dels principals llegats de Lost és que va transformar per sempre més la nostra forma de consumir televisió. Primer, perquè ens va generar una addicció inèdita, en el sentit que ens feia estar pendents de tots els seus simbolismes (poques vegades tants espectadors s'han documentat simultàniament per poder treure l'entrellat d'un producte audiovisual), i després perquè va suposar una validació de la legitimitat del relat televisiu davant la narrativa cinematogràfica. Sí, ja havíem vist The West Wing, Los Soprano, Alias o A dos metros bajo tierra, però Lost, que és inferior en qualitat a totes elles, va aconseguir que milions de televidents deixessin de veure una sèrie com aquell producte evasiu de dissabte a la tarda. A més, cap de les sèries abans esmentades va fer que mig món busqués el capítol el dia que pertocava, prefigurant pel camí el paper cabdal que han acabat tenint les plataformes de streaming. Lost és, doncs, el naixement del fenomen televisiu tal i com el coneixem ara.

 És per això que, més enllà de les trifulgues sobre el seu final, el que de debò convé reivindicar de la sèrie és el seu apassionant viatge. Lost és, en essència, un compendi del fantàstic de tots els temps, on hi tenen cabuda des de les faules apocalíptiques, els viatges en el temps i els serials d'aventures fins a la metàfora política, la configuració d'allò sobrenatural i els contes de fantasmes. És una sèrie que emociona, espanta i tensa en idèntica proporció, amb capítols magistrals ( La constante), solucions narratives agosarades (el final de la quarta temporada), subversions de l'estructura temporal (el famós « we have to go back»), clímaxs de pell de gallina (« not Penny's boat»), segments dignes de la ciència-ficció dels 70 (la història de Jacob i el seu germà, que resol pràcticament totes les incògnites de la sèrie) i, sobretot, personatges absolutament memorables. Poques ficcions modernes es poden enorgullir d'haver construït un planter tan extens de personatges amb tan carisma. Començant per Locke i Ben Linus, artífexs d'alguns dels millors moment de les sis temporades, i acabant per Kate i Sawyer, una relectura dels herois clàssics que s'han erigit en icones del gènere.

 Per fan que es sigui de la sèrie (com és el cas), s'ha de dir que vista en perspectiva comet errors que van més enllà de les consideracions sobre el seu final. Per exemple, la quarta temporada té una força narrativa que les altres no tenen, i això és perquè arran de la vaga de guionistes es van veure obligats a escurçar-la, fent-la més sintètica i dinàmica. Això fa que la cinquena i la sisena, que de per si s'emboliquen innecessàriament, denotin un excés de dilatació argumental que, en cas de reduir-se a una sola temporada final, segurament s'hauria esmenat. Una altra cosa a retreure-li és que sovint llançava molt bones idees que no desenvolupava: la troballa del far que apunta cap a les cases dels protagonistes, per exemple, mereixia molt més que una simple escena. Sense oblidar alguns personatges que van desaparèixer de la trama perquè els van acabar fent nosa, amb Walt al capdavant.

 Amb els seus alts i baixos, Lost va ser un producte únic que mereix ser reivindicat perquè el seu paper transcendeix la mera anàlisi contextual o narrativa. Agradi, més o menys, és un clàssic, perquè com a bon clàssic va redefinir la mirada col·lectiva, va instaurar unes noves regles del joc i va establir un motllo que encara és ben vigent. No és rodona, però tampoc no li cal, perquè el gran d'interacció que va aconseguir de l'espectador ja la situa en una altra galàxia. Per això encara avui trobes molta gent que la critica per les seves febleses, però que ta,bé admet que s'estremeix quan sent les notes de l'extraordinària banda sonora de Michael Giacchino.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Ara a la TV

Ara (00:58 h)

Després

Cerca els teus programes preferits:

Audiència

Dimecres 27 Maig.

14,3%

TELE 5

12,3%

ANTENA 3

9,1%

TVE 1

8,1%

LA SEXTA

5%

CUATRO

2,8%

NOVA

2,6%

13TV

2,6%

FDF TELE5

2,5%

LA 2

2,3%

ENERGY

Veure números complets.