Notícies | Series

La via Gervais

Al llarg de la seva trajectòria, l'humorista britànic ha demostrat dominar com pocs la finia línia que separa la comèdia del drama
01-05-2020 20:23
0 vots
La via Gervais

La via Gervais

Amb After Life un dels comentaris més recurrents és que hi ha qui mai s'hauria imaginat que Ricky Gervais el faria plorar. Però si se segueix aquest actor, guionista, productor i director des dels inicis de la seva carrera, no és una situació inèdita: des de sempre Gervais s'ha dedicat a explorar la fina línia que separa la comèdia del drama, com també ho fa fet de les fronteres entre extravagància i estupidesa, entre paròdia i el patetisme, i entre la percepció que es té d'un mateix i la que tenen els altres. Així, a The Office potser no s'hi tractaven temes com el dol i la pèrdua, però en el retrat de David Brent, aquest cap que es creu la repera però tothom evita, hi ha una reflexió gens còmoda ni convencional sobre els microcosmos laborals.

Aquella sèrie, a banda de poder-se vantar de ser un dels pocs casos en què el remake es mira de tu a tu amb l'original, tenia altres virtuts, com la seva utilització de l'estètica documental, gags absolutament memorables (el del ball a l'oficina, la perfecta síntesi entre hilaritat i vergonya aliena) i un extraordinari repartiment que inclou Martin Freeman i Mackenzie Crook. De fet, la influència de The Office és evident en bona part de les comèdies televisives posteriors, i no és gens exagerat atribuir-li la paternitat de la superació de l'era sitcom.

Una de les propietats de la via Gervais és que mai segueix un guió previsible. Després de The Office podria haver passat que aquest senyor es dediqués a fer el que s'esperava d'ell, però no: la seva sèrie immediatament posterior, malgrat reincidir en algunes constants (drama i comèdia conjugats, una narrativa que flirteja amb el mockumentary), se'n va per altres camins i aprofita per reflexionar amb acidesa sobre els mecanismes de la representació. Es tracta d' Extras, injustament oblidada però un impagable viatge als bastidors de la ficció, amb dos personatges que es guanyen la vida fent d'extres a rodatges i els passen mil i una desventures en l'intent. A banda de la desamant desfilada de cameos (Orlando Bloom mai ha estat tan bé com aquí), Extras brilla pels diàlegs, una altra de les especialitats de la casa, per la química entre Gervais i la coprotagonista Ashley Jensen, i per la seva mirada sense complexos a les contradiccions d'una indústria que és molt més absurda del que es pensa.

Extras es va acabar abans d'hora, però com a mínim va ser el germen per a una altra de les joies de Gervais: Life's too short. D'alguna manera, sembla una expansió de l'univers d' Extras però amb Warwick Davis interpretant-se a ell mateix per mostrar el seu dia a dia provant de trobar bons papers i superar els sobreentesos del seu nanisme. La sèrie no només brilla per la seva capacitat de riure's de tot amb una mala bava extraordinària (amb Davis al capdavant: atenció al capítol amb Val Kilmer assegurant-li que es vol fer una segona part de Willow), sinó per la seva inclement mirada a una societat de l'espectacle decidida a convertir qualsevol dels seus membres en un apunt a peu de pàgina. Té dues escenes que mereixen figurar a les antologies del gènere: aquella en què Johnny Depp es presenta a l'oficina de Gervais i el seu soci Stephen Merchant per passar comptes pel seu mític discurs als Globus d'Or, i la de Liam Neeson volent fer un canvi de registre i assajant un diàleg que és incapaç de no interpretar com si encara estigués en una pel·lícula de Taken. Impossible no caure del sofà.

I abans d'arribar a After Life, és imprescindible parlar de la sèrie on Gervais va certificar que era capaç de fer-nos riure i plorar en idèntica proporció. Derek, la crònica del dia a dia en una residència d'avis des del punt de vista d'un dels seus treballadors, un home molt elemental que nomes és capaç de veure el que hi ha de bo en els altres. Aquí també hi ha un veritable estudi del nostre comportament davant la constatació de la fi de la vida i les múltiples formes del dol, i també sense perdre de vista un sentit de l'humor que té l'estranya virtut d'aparèixer quan menys t'ho esperes. Dit d'una altra manera, Gervais ja va deixar clar a Derek que té un do per fer-te riure i plorar en molt poc temps, a vegades fins i tot en la mateixa seqüència. Per tot això, quan hi ha la temptació de destruir el personatge per la seva mala llet en determinats monòlegs (que, per cert, sempre, sempre inclouen un marcat esperit de denúncia) el millor que es pot fer és recomanar les seves sèries.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Ara a la TV

Ara (23:14 h)

Després

Cerca els teus programes preferits:

Audiència

Dimecres 27 Maig.

14,3%

TELE 5

12,3%

ANTENA 3

9,1%

TVE 1

8,1%

LA SEXTA

5%

CUATRO

2,8%

NOVA

2,6%

13TV

2,6%

FDF TELE5

2,5%

LA 2

2,3%

ENERGY

Veure números complets.