Notícies | Series

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest estiu

Repassem algunes de les millors ficcions estrenades en plataformes com Netflix, HBO, Amazon i Movistar+
02-08-2019 14:10
0 vots
Les 10 sèries que no et pots perdre aquest estiu

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest estiu

L'agost és el mes de l'any amb més gent de vacances. Si tens temps lliure, pot ser l'oportunitat per posar-se al dia amb algunes de sèries de les que tothom parla, o bé per descobrir-ne alguna de nova. Aquestes són algunes de les millors ficcions estrenades en plataformes com Netflix, HBO, Amazon i Movistar+ els últims mesos.

THE BOYS

Un dels temes recurrents del cinema i les sèries de superherois és com encaixa la societat l'existència d'éssers amb poders especials, i fins a quim punt estem segurs en mans d'individus que, si volguessin, ens convertirien en els seus esclaus. Per això el gènere juga obertament a la metàfora política, perquè al final el superheroi és la màxima expressió de les febleses i contradiccions d'aquells que ens representen i que tenen a la seva mà el destí del planeta. The Boys, adaptació promoguda per Amazon del còmic homònim de Darick Robertson, vol ser una mirada plena de mala bava a aquests plantejaments, servint-se d'algunes convencions del gènere per portar-lo a terrenys poc habituals. La història se situa en un món on tothom viu tranquil gràcies a l'existència d'Els Set, una banda de superherois atractius i carismàtics que treballen per a la corporació Vought. Són un fenomen social i mediàtic, i apareixen sempre quan més ens convé. Però la realitat és una altra: secretament, Els Set són éssers corruptes i ambiciosos que s'enriqueixen il·lícitament per la nostra necessitat de sentir-nos rescatats. Billy Butcher, un home aparentment corrent, decideix reunir un grup d'inadaptats per plantar cara a la corporació, mostrar la veritable cara dels superherois i demostrar al món que no necessitem falsos déus per sobreviure.

Més informació... 


LA VOZ MÁS ALTA

Roger Ailes va ser un dels homes forts del partit republicà, un assessor de presidents, un expert en televisió i el creador de Fox News. També va ser un individu molt obscur que maltractava el personal i que exercia una autoritat desorbitada a tots els fronts de la seva vida. Va acabar en el punt de mira judicial per nombroses denúncies d'assetjament, cosa que va posar fi a una carrera que venia a ser el perfecte resum de l'Amèrica moderna. De tot això i molt més va La voz más alta , minisèrie de Showtime que es pot veure a Movistar+ i que no té manies a l'hora de mostrar totes les cares del monstre.

Més informació... 


LA CASA DE PAPEL

Quan es va estrenar La casa de papel a Antena 3, va tenir una audiència correcta però en cap cas espectacular, motiu pel qual semblava que no podia allargar-se gaire més enllà de la seva segona temporada. Però quan Netflix la va incorporar al seu catàleg, ràpidament es va convertir en un èxit internacional sense precedents, aconseguint fins i tot que Stephen King es desfés en lloances cap a la sèrie. Per entendre el fenomen, el millor que es pot fer és veure la seva tercera entrega, que acaba d'estrenar Netflix. Hi havia expectativa per veure què havia fet la plataforma amb la sèrie. Aquesta és la primera temporada produïda enterament per Netflix després que adquirís els drets de la ficció espanyola, i quedava clar que alguns errors del passat (com la durada dels episodis, fruit de la seva condició de producte per a una cadena generalista en obert) es corregirien. Però no només això; l'entrada de la plataforma nord-americana en la producció havia de repercutir també en el seu ritme i look visual, que ara ja s'havia d'articular per a un públic molt més global. Tot això es nota, i molt, en el resultat. Si bé La casa de papel continua incorrent en alguns clixés (el principals de tots ells, com a herència d'un subgènere al qual no aconsegueix aportar grans novetats) i es passa d'efectista en algunes solucions visuals (això tan persistent d'apostar per una càmera lenta i un subratllat musical a qualsevol cosa que facin els protagonistes), continua demostrant una habilitat extraordinària a l'hora de captar l'interès de l'espectador, sobretot gràcies a unes escenes d'acció molt ben rodades i el bon coneixement de guionistes i directors de la idiosincràsia de tots els personatges.

Més informació... 


GLOW

Només veure el pilot de Glow va quedar clar que no era una típica comèdia estiuenca, sinó que Netflix hi tractava amb rigor dramàtic un tema poc habitual a la pantalla: la lluita de la dona per fer-se lloc a la societat de l'espectacle en una dècada, els 80, de la qual no acostumem a veure els seus múltiples clarobscurs. Ara la sèrie arriba a la tercera temporada amb unes quantes novetats i amb el repte de mantenir la fidelitat de l'espectador. Glow s'articula a partir d'un eix argumental molt curiós. Les seves protagonistes són una sèrie de dones que, davant la falta d'oportunitats per tenir la carrera que voldrien, acaben acceptant formar part d'un espectacle de lluita lliure. La sèrie s'endinsa així en les seves inquietuds individuals, però també en la seva progressiva consciència de grup per fer pinya davant aquelles coses que amenacen de laminar-les socialment. Per tant, Glow és una comèdia coral que treu molta punta a les singularitats de cada personatge, però també és un retrat social que t'enganxa per la seva capacitat de parlar de temes universals i molt vigents.

Més informació... 


«CHERNOBYL»

L'abril de 1986, un incendi al reactor de la central nuclear de Chernobyl desembocava en una de les catàstrofes més greus de la història moderna, i també en la síntesi del que passa quan les obscuritats polítiques no saben assumir les potencials conseqüències dels seus actes. Ara HBO ha estrenat una recreació d'aquell fatídic episodi que brilla en nombrosos fronts. El primer que impacta de Chernobyl és el nom del seu creador, Craig Mazin. Aquest guionista nord-americà es va donar a conèixer, atenció, amb la tercera i quarta entregues de Scary Movie, va escriure la segona part de Resacón en Las Vegas i està al darrere de l'imminent reboot de Los Ángeles de Charlie. Per tant, res feia presagiar que algun dia seria el principal instigador d'una minisèrie tan colpidora sobre una tragèdia que va afectar territori rus, però que d'alguna manera explica alguns dels grans traumes de les societats modernes.

Més informació... 


JESSICA JONES

Amb el permís de Daredevil, i en particular per la seva extraordinària tercera temporada, Jessica Jones és la sèrie de Marvel i Netflix que millor ha aconseguit captar l'essència d'un còmic sense necessitat de ser fidel a les vinyetes. La seva primera temporada encertava a integrar l'imaginari del superheroi en un relat policíac. A més, la sèrie sempre ha sabut ser una paràbola sobre l'apoderament femení davant de la toxicitat masculina, que insisteix a dinamitar el lliure exercici de la seva identitat. No li calien grans discursos: el feminisme de la sèrie anava implícit en la configuració del personatge i les lectures de la trama. La segona temporada perdia una mica de gas perquè introduïa un nou rol prometedor (la mare de Jessica) que acabava sucumbint a un excés de dispersió narrativa, i també perquè s'hi perdia aquell aire de noir modern que respirava per tots els porus. És a dir, que es tornava més convencional, perquè l'intent de tornar-la més dramàtica, en un sentit més tradicional del terme, no li esqueia gens. La tercera temporada de Jessica Jones també és l'última de la sèrie perquè Netflix i Marvel van decidir donar per acabada la seva col·laboració arran de la irrupció de Disney a l'oferta de plataformes i, per tant, tenia la responsabilitat de decidir si recuperava el to de la primera o reincidia en l'error. Per sort, ha guanyat la primera opció.

Més informació... 


TO OLD TO DIE YOUNG

A la presentació a Canes de la seva sèrie Too old to die young, Nicolas Winding Refn va assegurar que, més que un relat pensat per a la televisió, és «una pel·lícula de tretze hores». Efectivament, s'hi nota que la narrativa serial l'interessa més aviat poc, perquè del que es tracta és d'un viatge per etapes (no sempre ben cohesionades, tot s'ha de dir) cap al seu univers creatiu. Efectivament el primer i últim que convé esmenar a la sèrie és que no té una estructura estrictament televisiva. No és una temporada, ni tan sols és una sèrie: es nota que es una història que s'ha dividit en deu episodis per necessitats de fidelització, però per culpa d'això el relat crea anticlímaxs una mica desconcertants i arriba a fer-se estranyament anàrquic. Al capdavall, que l'episodi d'un conjunt tingui una dinàmica pròpia és justament el que acaba encaixant les peces del conjunt, i potser per això la idea del cineasta de trencar el motllo acaba jugant-li a la contra. Ara bé, dit això, Too old to die young és una experiència gairebé sensorial i molt recomanable perquè l'autor de pel·lícules com Drive o The Neon Demon hi torna a demostrar una sensibilitat única a l'hora de construir una narrativa tan hipnòtica com inclassificable, i al mateix temps posa al dia uns il·lustres referents que van de Lynch i Jarmusch a Kitano i Kurosawa, per citar-ne només uns pocs.

Més informació... 


BUENOS PRESAGIOS

Quan es va anunciar que Amazon adaptava la novel·la Good Omens ( Buenos presagios), de Neil Gaiman i Terry Pratchett, els fans van quedar a l'expectativa amb uns quants recels: si bé el punt de partida es prestava a una sèrie, la manera de narrar dels seus autors feia difícil d'imaginar-se una adaptació molt fidel, una mica com el que li ha passat a la segona temporada de American Gods, també basada en un text de Gaiman. Però a diferència de American Gods, la sèrie resultant de Buenos presagios fa bé d'entrada dues coses: una és preservar en tot moment el to de distància irònica que ja s'entreveu al llibre però que aquí es converteix en la mateixa essència del relat; l'altre, saber entendre que una cosa és la novel·la i una altra és la narrativa serial, i malgrat que es pren unes quantes llicències respecte al llibre sap captar amb precisió el seu esperit. Així, la sèrie acaba essent una comèdia apocalíptica que flirteja amb nombrosos generes (des del terror fins al thriller, passant per la ciència-ficció d'aires clàssics) i al mateix temps aconsegueix crear una notable empatia amb l'espectador: és molt divertida, està plena de moments memorables (resultat, la majoria, d'un disseny de producció molt encertat) i es beneficia de la química entre dos actors extraordinaris, Michael Sheen i David Tennant.

Més informació... 


«L.A.’S FINEST»

Dos policías rebeldes II introduïa el personatge de Sydney Burnett, la germana del policia que interpretava Martin Lawrence i parella del que encarnava Will Smith. Era la clau de la trama, perquè es tractava de l'agent especial que s'infiltrava a les files del dolent, Jordi Mollà. Ara és la protagonista d'un spin-off televisiu produït per Jerry Bruckheimer i que recupera l'estil de procedimentals com Cagney & Lacey. L'acció de situa tretze anys després de Dos policías rebeldes II (ja en fa 16 de l'estrena del film, per cert), amb Sydney vivint a Los Angeles i fent-se càrrec d'una unitat especial contra el tràfic de drogues a la ciutat. La seva fama de temerària ha donat la volta al món i per això quan ha de treballar amb una nova companya, la molt metòdica Nancy McKenna, s'adona que haurà de tornar a aprende a treballar en equip. Ambdues dones acaben forjant una relació que va més enllà del merament professional i que els permetrà sobreviure en un món molt dominat per la testosterona masculina.

Més informació... 


MUERTOS PARA MI

Netflix continua apostant per sèries que semblen partir de materials molt vistos però que acaben transitant per camins menys convencionals dels que semblava. És el cas de Muertos para mí, una història que comença com una àcida reflexió sobre el dol i la pèrdua, s'endinsa en els terrenys del thriller domèstic i acaba jugant amb alguns elements de la comèdia negra. Potser no excel·leix en cap dels seus fronts, però aconsegueix ser un entreteniment molt digne. La protagonista de Muertos para mí és Jen, una dona de mitjana edat que acaba de perdre el seu marit en un atropellament amb fuga. Afronta la viduïtat amb el seu sarcasme habitual, ja que no li agrada mostrar-se feble davant dels altres, però íntimament ha de gestionar una obsessió que va a més: esbrinar la identitat del conductor que va matar el seu home. Mentre investiga, coneix Judy, també traumatitzada per una pèrdua i que, malgrat que és completament oposada al seu caràcter perquè és una persona vital i optimista, acaba convertint-se en una amiga gairebé inseparable. Però Judy també és tot façana, perquè amaga uns quants secrets i alguns posen cap per avall la vida de Jen tal com l'havia concebut fins ara.

Més informació... 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Ara a la TV

Ara (14:53 h)

Després

Cerca els teus programes preferits:

Audiència

Dijous 17 Octubre.

18,6%

TELE 5

11,6%

ANTENA 3

9,4%

LA SEXTA

9,2%

TVE 1

4%

CUATRO

2,6%

FDF TELE5

2,6%

LA 2

2,4%

13TV

2,3%

ENERGY

2,2%

NOVA

Veure números complets.