October faction ho tenia tot per ser una de les sèries de Netflix que s'estrenen sense fer gaire soroll però s'acaben guanyant l'atenció de l'audiència: adapta una novel·la gràfica de culte, juga amb els mecanismes del drama familiar i el thriller sobrenatural, i compta amb un embolcall tècnic més que digne. Però no funciona, i això és perquè la història és mandrosa, té nombrosos problemes de càsting i abusa dels clixés.

El punt de partida de la sèrie no és nou, però tenia moltes possibilitats. La sèrie comença quan els Allen, un matrimoni amb dos bessons adolescents, reben la notícia que el pare d'ell ha mort i han de viatjar a la llar familiar per fer-se càrrec de l'herència. Però les coses no són els que aparenten: tot i que els fills no ho saben, els Allen són agents secrets d'un Govern a l'ombra que s'encarrega de caçar monstres. El patriarca mort ja s'hi dedicava, i ara que ja no hi és es troben amb el dilema de dir la veritats als fills i, sobretot, decidir si continuen fent una feina tan perillosa. El problema és que no només descobreixen que els bessons tenen uns poders sobrenaturals particularment inquietants, sinó que s'apropa una amenaça que posarà a prova les seves habilitats.

Escrita per Damian Kindler, guionista de sèries com les versions televisives de Stargate o Sleepy Hollow, October faction, alterna el retrat d'aquesta família tan peculiar i les seves curioses dinàmiques (els adolescents són bruixots que acaben generant més problemes als seus pares que els monstres que pretenen derrotar) amb una pàtina de thriller fantàstic que peca d'un excés de mimetisme respecte als seus referents. A les seves imatges hi conviuen des de Men in black fins a Sobrenatural, passant per The Umbrella Academy, però sense el carisma ni els encerts formals de tots aquests títols. És moderadament entretinguda, d'això no n'hi ha dubte, però en tot moment fa la sensació que els seus responsables no saben anar més enllà dels cops d'efecte visuals i els tòpics dramàtics propis de les radiografies familiars. En aquest sentit un dels grans hàndicaps de la sèrie és el seu repartiment: amb l'excepció de la gran Tamara Taylor, que va ser la Camille Saroyan de Bones, la resta d'intèrprets (Maxim Roy, J.C. MacKenzie, Aurora Burghart, Gabriel Darku, Wendy Crewson, Megan Follows i fins i tot el veterà Stephen McHattie) queden molt per sota de les necessitats dels seus respectius personatges.