Les pel·lícules originals de Netflix són la capsa de bombons de Forrest Gump, mai saps quina et tocarà. A vegades hi descobreixes perles, pel·lícules molt suggestives que acabes lamentant no estar veient en pantalla gran; en d'altres topes amb l'evidència que tot era una qüestió de hype, amb films insuficients que si no s'haguessin estrenat amb el segell de la plataforma ningú hagués anat a veure. En un curiós terme mitjà es troba la seva darrera estrena, Project Power. No és cap desastre i té moments fins i tot brillants, però et passes la pel·lícula lamentant-te pel que podria haver estat i no és. El punt de partida és, en aquest sentit, molt prometedor, ja que explica la història de tres personatges (un policia solitari, un criminal que busca la seva filla i una adolescent molt creativa que es guanya la vida traficant) units per una droga que dona cinc minuts de superpoders a qui se la pren. Tots tres acaben involucrats en una conspiració per convertir els efectes d'aquesta droga en permanents i crear un exèrcit capaç de fer qualsevol cosa.
Dirigida per Henry Joost i Ariel Schulman, autors de les molt interessants Viral i Nerve, Project Power té un dels seus principals problemes en la indefinició: no acaba de decidir-se entre ser una vinyeta que reformula els clixés dels relats de superherois o un thriller amb ocasionals incursions en el drama generacional. Passa d'una escena molt espectacular a un llarg diàleg sobre la soledat dels personatges sense una mínima cohesió tonal, fent la sensació que vol explicar massa coses en massa poc temps. Amb tot, el balanç és positiu perquè les escenes d'acció estan molt ben rodades (sobretot les baralles, una perfecta sincronia en coreografia tradicional i CGI), té el punt just d'entremaliadura amb missatge (la idea que la droga et treu un superpoder temporal adequat a la teva personalitat) i té al capdavant intèrprets tan solvents com Joseph Gordon-Levitt, Jamie Foxx, Dominique Fishback, Machine Gun Kelly, Jim Klock, Rodrigo Santoro, Mike Seal, Courtney B. Vance i Amy Landecker. Sap greu que, tenint tots els ingredients per fer-ho, no inventi ni renovi res, però no hi ha dubte que el seu sentit del ritme i l'acabat formal la situen molt per sobre de La vieja guardia, per exemple.
