Quan fa quatre anys The Crown es va estrenar a Netflix, la majoria de cròniques en destacaven el seu enlluernador disseny de producció (era, en el seu dia, una de les sèries més cares de la història de la televisió) i el fet que s'hi aplegava gran part de l'ahir i l'avui de l'estrellat britànic. Però també hi planava la sensació que podia ser un d'aquells productes que pequen d'academicistes o es rendeixen als encants del serial dramàtic, perquè al capdavall la crònica d'un regnat per dècades podia caure fàcilment en la condescendència o fins i tot el blanqueig. Però la sèrie no només va saber trencar amb els convencionalismes, sinó que al llarg dels seus deu primers episodis demostrava que, a banda de no ser gens complaent amb la monarquia, s'havia proposat elaborar un drama ple de matisos sobre personatges que es debaten entre la vida pública i la privada. Un tema, aquest, que no és nou en el seu creador, Peter Morgan, guionista de The Queen, Rush o Frost contra Nixon. Amb cada temporada, The Crown ha sabut aprofundir encara més en el seu propi estil, i ens ha regalat un arc narratiu molt sòlid que ha tingut episodis magistrals (el de l'accident a la mina de la tercera entrega, per exemple) i ha sobreviscut amb enteresa als seus canvis de repartiment per la necessitat de fer envellir els personatges sense recórrer al maquillatge.

Com que la bona estrella de la sèrie ha anat creixent, també ho ha fet el hype al seu voltant. Per tant, la quarta temporada, que s'estrena aquest diumenge a Netflix, és segurament la més esperada de totes, en gran mesura perquè comença a aprofundir en la relació entre el príncep Charles i Diana Spencer, se situa en els moments més convulsos del mandat de Margaret Thatcher (no li serà difícil, segur, superar la dimensió crítica d'aquell insuls biòpic cinematogràfic que va protagonitzar Meryl Streep) i ens permet veure per últim cop la gran Olivia Colman en la pell d'Elizabeth II abans que el personatge vagi a mans de la no menys esplèndida Imelda Staunton.

És evident que el gran interès de la quarta temporada radica, doncs, en la proximitat històrica dels fets que explica: a diferència de les primeres entregues, del que succeeix en aquesta en tenim un record més nítid, i no cal dir que un dels morbos d'aquesta sèrie és que ens posi llum a esdeveniments que en el dia van quedar fora del focus mediàtic. Al costat de Colman trobem vells coneguts com Helena Bonham Carter, Tobias Menzies, Josh O'Connor, Colin Blyth o Erin Doherty i dos grans fitxatges: la immensa Gillian Anderson, que segur que es cruspirà la funció interpretant Margaret Thatcher, i Emma Corrin, que assumeix el paper de Lady Di després de deixar-se veure a sèries com Grantchester o Pennyworth.