"El método Kominsky"
El catàleg de Netflix sovint es nodreix de petites joies que corren el risc de passar desapercebudes per acumulació d'oferta, tot i tractar-se de sèries que mereixen figurar entre el millor del seu any. És el cas d' El Método Kominsky, una esplèndida comèdia dramàtica amb què l'autor de The Big Bang Theory, Chuck Lorre, hi ofereix un inesperat canvi de registre. No totes les sèries s'atreveixen a parlar amb tanta frontalitat de temes com la vellesa, la pèrdua o la soledat. El Método Kominsky sap servir-se d'una estructura molt clàssica per endinsar-nos en una radiografia íntima que es basa principalment en els diàlegs (sens dubte, un dels plats forts de la sèrie) i el carisma dels seus intèrprets. En aquest sentit, es fa difícil imaginar aquests personatges sense els rostres de Michael Douglas i Alan Arkin, absolutament esplèndids.
Beat
Beat, una producció alemanya de la plataforma d'Amazon que se la juga, i guanya, combinant estils i gèneres molt diferents, i tot plegat al servei d'una història que trenca constantment amb les expectatives de l'espectador. El Beat del títol és un jove Dj que treballa en un dels locals nocturns més populars de la nit berlinesa. La seva vida és un desafiament a la lògica horària: de dia, prova de tenir una vida més o menys normal, però és durant la nit que se sent més ell mateix, en uns ambients on té la majoria dels seus amics. Una nit, apareixen dues noies mortes al local, clavades al sostre. És així com la seva figura crida l'atenció del que vindria a ser l'FBI l'alemany, que pretén reclutar-lo per tenir ulls i orelles als baixos fons.
La maldición de Hill House
L'escriptora Shirley Jackson és autora d'una novel·la, La maldición de Hill House, que no només va inspirar dues adaptacions cinematogràfiques oficials ( La casa encantada, de Robert Wise, i La guarida, de Jan de Bont) sinó que ha esdevingut també el germen del subgènere de cases encantades. Ara Netflix ha estrenat una ambiciosa versió que aconsegueix capturar l'essència del text i obrir-lo a noves fronteres expressives. La història se situa en dos plans narratius. En un, situat al passat, veiem la manifestació del poder sobrenatural que converteix la vida d'una família en un veritable malson, i que té conseqüències irreversibles per a tots els seus membres. A l'altre, situat als nostres dies, veiem com els supervivents, sobretot els fills, es veuen obligats a tornar a la casa per acabar de desentrellar el misteri i enfrontar-se a l'espectre d'una vegada per totes.
Bodyguard
La BBC té un do per apadrinar sèries excel·lents que arriben a marcar un abans i un després en els respectius gèneres. Un altra tema seria que, en plena era de la proliferació de plataformes de difusió, algunes d'elles arribin tard i malament a casa nostra. És el cas de Bodyguard, una magnífica sèrie del creador de Line of Duty que s'està convertint en un dels grans títols de l'any. Aquest thriller centrat en el guardaespatlles d'una política conservadora conté algunes de les escenes més tenses i millor resoltes que s'han vist els darrers anys a la televisió. El protagonista, David Budd, és un militar retirat (i traumatitzat) que es guanya la vida com a guardaespatlles mentre intenta, sense gaire fortuna, reconstruir la seva vida familiar.
Jack Ryan
Jack Ryan ha estat la gran aposta d'Amazon aquest any. Un nou reboot del famós personatge creat per Tom Clancy i que ja havia protagonitzat cinc pel·lícules amb el rostre d'Alec Baldwin, Harrison Ford, Ben Affleck i Chris Pine. Vista la sèrie, dividida en vuit episodis, ja es pot afirmar que és una de les millors visions que s'ha donat de l'analista de la CIA. Un dels principals problemes amb què es trobava Jack Ryan era, precisament, la seva condició de refundació d'una icona del thriller. Amb tants actors a les esquenes, i amb tantes trames prèvies centrades en el seu origen, corria el risc de semblar repetitiva o, pitjor, de caure en llocs comuns vistos mil cops. Afortunadament, els seus responsables tenen molt clar que la sèrie havia de tenir un fet diferencial, i aquest el troben justament en els patrons televisius. Jack Ryan s'assembla més a Homeland que a les aventures cinematogràfiques del personatge, sense que això impliqui cap renúncia a la seva essència.
The Sinner
La primera temporada de The Sinner, protagonitzada per Jessica Biel, va ser una de les grans sorpreses de l'estiu passat gràcies a la seva aposta per un relat que hibridava suspens, drama i denúncia social. La segona temporada manté el nivell, tot i afrontar un cas diferent i amb notables canvis en el repartiment. The Sinner no és ben bé una antologia. A la segona temporada, es mantenen alguns personatges de la primera (el més important, el veterà policia interpretat per Bill Pullman) i també s'hi preserva una mirada molt àcida i desoladora a una determinada «Amèrica Profunda». En tot cas, el que queda clar és que la sèrie té un nexe comú: plantejar un assassinat sense motiu aparent que, a mesura que s'indaga, va revelant aspectes molt obscurs i inesperats de tots els personatges.
Parfum
Ja fa dotze anys que Tom Tykwer va estrenar El perfum, una adaptació excessivament acadèmica de la novel·la de Patrick Süskind però que a casa nostra va tenir ressò perquè es va rodar en escenaris de Barcelona i Girona. Ara Netflix estrena una sèrie basada en el mateix llibre, també de producció alemanya. Els canvis més significatius són dos de prou cabdals. El primer és que, en lloc de respectar la cronologia històrica imaginada per Süskind, Parfum ambienta l'acció als nostres dies, en una decisió creativa que resulta desconcertant al principi però que al capdavall no fa altra cosa que subratllar la vigència dels enunciats de la novel·la. L'altra variació, aquesta molt més radical i discutible, és que el punt de vista narratiu ja no depèn de l'assassí obsessionat amb les olors, sinó dels agents de policia que investiguen els seus crims. Es nota que els seus responsables tenen el model de les sèries policíaques nòrdiques, però la truculència dels assassinats i la insistència en els detalls més tèrbols de les seves atmosferes deixen un regust una mica convencional. Això sí, és probable que aquesta idea sigui la que acabi per convertir-la en un èxit a nivell internacional.
